I és que, els que no són amics propers, podrien pensar que el quartet rocker de Sueca, que barreja el metall amb el rock més melancòlic que va regnar a meitat dels noranta, i canta les seues cançons en la llengua de Joan Fuster, és una espècie de llegenda. Llegenda perquè el seu darrer disc és massa bo com per a haver passat absolutament desapercebut als mitjans de tot tipus. Llegenda perquè malgrat això, tampoc és fàcil vore-los damunt d’un escenari. És tan difícil vore-los que ni tan sols als seus discos claven una foto seua. (L'informatiu)
Estic totalment d'acord amb tu, no acabe d'entendre com grups com aquest no són ben coneguts... són boníssims, Les 4 Estacions de l'Arròs és el millor disc de rock dur que he escoltat en molt de temps. Espere el temps els faça més justícia que al protagonista de la seva obra. Et deixe el meu article d'Inòpia:
ResponderEliminarhttp://www.noseviuresenserock.com/2010/05/inopia-les-4-estacions-de-larros.html