
I és que, els que no són amics propers, podrien pensar que el quartet rocker de Sueca, que barreja el metall amb el rock més melancòlic que va regnar a meitat dels noranta, i canta les seues cançons en la llengua de Joan Fuster, és una espècie de llegenda. Llegenda perquè el seu darrer disc és massa bo com per a haver passat absolutament desapercebut als mitjans de tot tipus. Llegenda perquè malgrat això, tampoc és fàcil vore-los damunt d’un escenari. És tan difícil vore-los que ni tan sols als seus discos claven una foto seua. (L'informatiu)